Hi ha qui considera que si un nen/a llença objectes o el menjar a terra quan té un any i mig o dos, és degut a un caràcter fort o bé degut a una falta de límits clars a casa.

Us ha passat que heu anat al parc i de cop i volta el vostre fill/a agafa un grapat de sorra o una joguina i la llenca a una altra persona?

En aquest moment, us sentiu malament com a pares/mares i no sabeu exactament què fer… així que molts pares/mares acaben disculpant-se ells amb l’altra família en comptes que sigui ell/a qui ho faci.

Voleu saber què podeu fer per aconseguir que el vostre fill/a pugui expressar-se millor, sense tenir por de no saber què fer per calmar aquest impuls?

  1. Quan el nen/a llenci un objecte o el menjar al terra: No el recolliu vosaltres! No us enfadeu, ni li crideu! Només heu de posar una cara seriosa i dir-li: “No m’agrada que llencis el menjar al terra”. “No m’agrada que llencis les joguines així!”. D’aquesta manera, estareu mostrant el vostre desacord en relació a aquesta conducta.
  2. Acte seguit, heu de demanar-li que reculli el que ha llençat. Suposem que esteu dinant i ell/a agafa alguna cosa del plat i la llença al terra. En aquest moment, li heu de dir: “No m’agrada que llencis el menjar al terra”, el baixes de la cadireta on estigui assegut i li demaneu que reculli el que hagi llençat.

Si esteu al parc i llença alguna joguina a alguna altra persona, apliqueu exactament el mateix; dir-li seriosament que             això no us agrada, l’agafeu de la maneta i el porteu davant de l’objecte que hagi llençat demanant-li que el reculli.

  1. És important que observeu el perquè ho fa: llença les coses per cridar l’atenció, perquè està enfadat, per demanar que juguin amb ell….Una vegada intuïu el perquè ho fa, cal que li mostreu / ensenyeu a expressar-se forma sana i per tant, a demanar les coses bé. Per exemple, si us adoneu que ho fa per demanar que juguin amb ell/a, quan ho faci, ajupiu-vos al seu nivell i digueu-li alguna cosa com: “A aquest nen/a no li agrada que li tirin les joguines (si li ha fet mal, afegiu: “i sense voler li has fet mal”), si vols que juguin amb tu, li has de demanar”. Aleshores, els pares li ensenyeu com es faria i que ell ho repeteixi.
  2. Si mai li heu demanat que reculli les coses, potser la primera vegada que li ho demaneu, no us entendrà. És important doncs, que ell aprengui el que li esteu demanant a base d’insistir-hi…(agafar-li la maneta, ajudar-lo a ajupir-se i que us doni l’objecte). És important que noti que aquesta conducta no us agrada mitjançant una cara seria i que vegi que hi ha una conseqüència: ho he de recollir jo i als pares no els fa gracia això que he fet…

Si no sou bons actors i no poseu una cara seriosa, em sembla que avançareu poquet… penseu que això serveix per ajudar-lo a créixer amb bones formes de comunicació i expressió. L’ajudeu, si l’ensenyeu a créixer. Sobre protegir-lo i cedir a tot el que ell/a vulgui, no l’ajuda a fer-se gran, ni tampoc a aprendre noves formes de comunicació i expressió…

Els nens/es d’aquesta edat, encara no tenen el llenguatge suficientment desenvolupat per poder demanar les coses degudament. Per això, a vegades prenen certes accions i comportaments, que encara que poc o molt favorables, els ajuden a donar-se a entendre i per tant, a aconseguir els seus objectius. Vull dir, ells saben que si llencen una joguina, el pare o la mare la recolliran, per tant, ell veu que si llença la joguina, el pare o la mare juguen amb ell, interactuen amb ell, li fan cas! I això que ells veuen, ho traslladen a altres situacions, per exemple a l’escola o al parc. Ell/a segueix pensant: ”Si llenço la joguina a aquest nen/a, em farà cas, ho recollirà i per tant, jugarà amb mi”. Per això cal que actueu en aquests moments, per ajudar-los a entendre el món i per ajudar-los a poder-se expressar però de forma sana.