Les famílies volem sempre el millor per als nostres fills/es. Patim i els protegim perquè no volem que els pugui passar res negatiu; no volem que pateixin, que es trobin amb dificultats, que passin per situacions semblants o iguals a les que hem passat nosaltres… Per això, no patir en excés per ells, sembla impossible…

Tots els pares hem sobre protegit en algun aspecte. En certa manera, ens surt aquest rol de forma natural. Són els nostres fills!

Sorprenentment, sembla que cada vegada hi ha més tendència cap a aquest estil educatiu, i pot donar-se per diverses raons i/o situacions. Algunes poden ser:

  • Hi ha qui sent que no ha rebut el suport i l’afecte que necessitava per part dels seus pares. Per això, no volen que els seus fills passin o se sentin com ells s’han sentit.
  • També trobem qui ha estat educat amb aquest estil de sobre protecció, i al ser l’estil que coneixen, és el que transmeten als seus fills.
  • Pares separats: “Tinc por que el meu fill/a estimi més a l’altre membre de la parella”, “Tinc por que el meu fill/a, deixi d’estimar-me”, “Tinc por que si no cedeixo a totes les demandes del meu fill, ja no vulgui estar amb mi”. Etc.

Cada vegada, hi ha més famílies que adquireixen aquest estil; les noves tendències, les noves formes de pensament social, moltes vegades ens poden impulsar a dubtar i a adoptar noves formes de fer. Volem el millor per als nens, però hem de saber, que els extrems, no acostumen a ser positius…

La majoria de famílies que utilitzen aquest estil educatiu, actuen així pensant que fan el millor per als nens i perquè siguin feliços. S’esforcen al màxim perquè el nen no pugui trobar-se davant de cap imprevist i/o situació poc desitjada.

Els preocupa tant que el seu fill pugui plorar i no estigui bé, que en certa manera, es crea un cercle viciós de patiment que sovint, és innecessari i una mica exagerat; portat a l’extrem.

Pateixen perquè el nen/a no tingui un trauma: si li treuen el xumet,  si el fan dormir sol a la seva habitació, si li diuen que no li compren un cromo, si li treuen el bolquer i encara no està preparat, si es baralla amb algun company, si cau i es fa mal, si li dic que: “NO”.

Les famílies fan els impossibles perquè els nens no arribin a “patir”. Fan els impossibles perquè els nens, no passin per aquestes situacions. I si les han de passar, que sigui quan “el nen estigui preparat”.

De manera que tendeixen a facilitar-los tant la vida, que el nen no pot créixer o desenvolupar-se com a persona. quan estarà preparat?

No resulta positiu educar des dels extrems; ni des d’un estil dictatorial, ni des d’un estil permissiu i/o sobre protector.

I si busquem un punt mig? Perquè no intentem buscar i aprendre recursos i estratègies per a educar als fills des de l’assertivitat?

La sobre protecció, no actua com un potenciador i facilitador de creixement i desenvolupament per als nens/es. Sinó que aquest estil educatiu, quan és el que predomina, actua com a limitador d’autonomia, de baixa tolerància a la frustració i de poca autoestima. Potencia la inseguretat i la irresponsabilitat.

Els nens són capaços de fer moltes més coses de les que ens pensem, però perquè això es doni, els hem de donar la oportunitat de fer-ho i sobretot, els hem de donar l’oportunitat d’equivocar-se i rectificar i/o tornar-ho a intentar.

Els hem de donar estratègies perquè puguin aprendre a sortir-se’n, a afrontar nous reptes, a no rendir-se, a trobar opcions i/o solucions davant les adversitats amb les que es puguin anar trobant. Els hem d’ensenyar a prendre decisions i a assumir les conseqüències.

Si menystenim o resolem nosaltres totes les petites adversitats que puguin trobar-se, ells sentiran inseguretat, incapacitat i dependència. En definitiva, sempre esperaran que li diguin com ha d’actuar davant la vida… i això, perjudica l’autoestima de la persona.

Els hem de donar el grau de llibertat i responsabilitat propi de l’edat, així fomentarem el seu grau de maduresa, l’autonomia, la seguretat i confiança en ell mateix.

Exigir-los certes tasques, obligacions i responsabilitats els ajuda a créixer. És més, ho necessiten per trobar el seu propi criteri, personalitat i capacitat de decisió. Exigir-los les coses que els pertoca per edat, no és sinònim de falta d’amor ni d’afecte…