El Pau és la meva parella des de fa quatre anys. Durant aquests quatre anys, hem viatjat, hem sortit amb els amics i hem gaudit de festes immillorables. Hem rigut, hem compartit moments irrepetibles i hem compartit els nostres millors moments de parella. El Pau em feia riure, somiar, m’escoltava i em comprenia. M’empenyia i m’acompanyava a emprendre els meus objectius. Sempre estava al meu costat amb i per tot. Amb el Pau, era jo! Era una dona plena i feliç, ens estimàvem. Vivíem junts i ens les arreglàvem molt bé!

Va arribar el moment, en que a tots dos ens feia il·lusió poder començar a construir el nostre projecte comú de parella. Per això, vam decidir tenir un fill; el Roger.

El Roger té 3 mesos. Sempre havia sentit que tenir un fill era fantàstic i meravellós. Del grup d’amigues sóc la primera que he tingut un fill. Em recolzo amb la meva mare; però el que em diu, no em convenç…ho trobo desfasat. Han passat tres mesos i encara estic inflada, no tinc roba que em vagi bé. Em miro al mirall i no m’agrado. La meva mare i el Pau em diuen que estic preciosa; clar, què m’han de dir ells… No descanso ni dormo; cada dos per tres plora i el Pau no fa res!

M’he de reincorporar a la feina; aviat se’m acabarà la baixa maternal. La veïna em diu que no el porti a l’ escola infantil perquè es posen molt malalts. És molt petit encara, li dono el pit i sento que no sóc bona mare havent de prendre certes decisions. Em sento culpable de reincorporar-me a la feina, d’haver de treure-li el pit, i de deixar-lo en mans d’uns desconeguts (la llar d’infants). Em fa por que pugui passar-li alguna cosa. Li dic al Pau d’anar a mirar escoles, però ell treballa i no té temps. Hi vaig jo sola i cap lloc em convenç… no sé què fer… a part, són molts diners. Penso que el podria deixar amb els avis, però són grans; em fa por que els hi caigui, que no sàpiguen donar-li la llet materna en biberó, que se’l emportin al parc i passi qualsevol cosa. No sé què fer, estic angoixada, trista i em sento la pitjor mare del món… Quan li explico tot això al Pau, ell diu que: “decideixi el que decideixi estarà bé”. I ell no decideix res, no m’ajuda en res i em posa negra. No sap què dir-me i m’indigna, m’enfada i no puc més! Perquè no s’implica? Perquè no m’ajuda a pensar opcions?

Em sento desbordada, atabalada, neguitosa i inquieta. No sé què fer! Llegeixo i llegeixo i pregunto i només veig ideals que no es corresponen amb la meva vida.

La meva mare em diu que no passa res si li dono biberons, el pediatra em diu que la llet materna no li tregui. Tot el que llegeixo i em diuen, em fa sentir malament…

Amb el Pau només discutim; el cap de setmana vol que vinguin els seus pares, o els amics a veure’ns. I jo vull i necessito estar tranquil·la. No m’agrada que el meu fill passi de braços en braços com si fos una pilota. No tinc temps per mi i a sobre si ve gent a casa he de parlar quan no en tinc ganes, he de cuinar i a mi tot se’m fa una muntanya. No vull escoltar més anècdotes ni més històries d’altra gent. Tampoc vull que opinin sobre les meves preocupacions i/o situacions. Ja en tinc prou! Estic cansada, irritable i el Pau no entén res del que li dic. No s’implica en res del seu fill. Sempre fem tard a tot arreu i em culpa a mi; però només sóc jo qui penso en tot. Si fos per ell, ni bolquers, ni jaqueta ni cotxet agafaria. Tampoc tenim relacions sexuals… Miro al Roger i sé que tinc als meus braços, el més bonic d’aquest món! És preciós i l’estimo amb bogeria!

Tot i així, a vegades tinc ganes de plorar. Mai havia imaginat que la relació amb el Pau pogués deteriorar tant, en tant poc temps i molt menys en aquest precís moment de la meva vida…