Sóc el Pau, la parella de la Berta i el pare del Roger que té 3 mesos. A les nits no podem descansar gaire, el Roger es desperta entre quatre i cinc vegades plorant perquè té gana. Quan plora, li apropo el bressol a la Berta. Ella s’enfada o bé perquè he encès el llum, o bé perquè no vaig a buscar-li un biberó i li dono jo (ella sempre diu a tothom que prefereix donar-li el pit! Que els biberons són per casos excepcionals). Moltes vegades està preocupada per si el Roger: té el culet irritat, si podria tenir febre, si plora més del normal, i un llarg etcètera. Em pregunta què fem i intento tranquil·litzar-la perquè no es posi més nerviosa. Li dic que tots els nens tenen el culet irritat, li posem una mica de crema i segur que de seguida estarà curat. Jo no veig que plori més del normal, potser ho fa perquè sap que la Berta hi anirà corrents, … quan intento relativitzar les situacions, sento que no compta amb la meva opinió. Sempre acaba dient: “el portaré al pediatre a veure què em diu”

Al matí vaig a treballar molt cansat i quan torno a casa al vespre i el banyo; tinc por que em rellisqui; cau aigua per tot arreu, però me’n surto. Després, netejo el bany, frego, recullo la casa i preparo el sopar.

Quan anem al llit amb la Berta, cau rendida i s’adorm en qüestió de segons. Està molt cansada i gairebé no tenim temps per nosaltres. I és que mentre el Roger dorm, tant la Berta com jo tenim un cúmul de coses per fer: posar rentadores, estendre la roba, preparar menjars, s’ha de treure la llet materna, hem de recollir, netejar, endreçar, etcètera. I quan està tot llest, el Roger es torna a despertar plorant. No tenim ni cinc minuts per nosaltres. Sento la Berta lluny meu, mai havíem tingut tantes discussions, i si en teníem, en parlàvem i ho resolíem. Ara, ens enfadem una mica i no trobem temps per parlar-ne…sembla que cada vegada aquesta situació va a més i no sé gaire bé com conduir-les.

S’enfada i es queixa per coses que no acabo d’entendre molt bé. Com per exemple, que vinguin amics o família a veure’ns el cap de setmana. El Roger aclapara tota l’atenció de la Berta i ho entenc (li ha de donar el pit i per dormir li agrada sentir els batecs del cor de la seva mare), jo m’ho miro i m’encanta veure’ls, però el meu paper és sovint d’observador. Moltes vegades la Berta prefereix fer les coses ella perquè diu que ja ho té per la mà. No acabo de trobar el meu lloc… Sento que no puc fer gaire de pare en aquests moments… Li proposo a la Berta que vinguin els amics o la família a veure’ns. Si ve gent, penso que li anirà bé per desconnectar una mica, però quan li ho proposo es molesta.

El cap de setmana sortim a algun lloc, vesteixo al Roger mentre la Berta es dutxa i quan surt, sempre em diu que la roba que li he posat no és l’adequada (massa arreglat, poc arreglat, les sabates no combinen o m’he deixat de posar-li colònia), em sento una mica malament, però li deixo fer a ella i mentre, preparo les coses que ens hem d’emportar: el cotxet, bolquers, tovalloletes, algunes joguines…- “Sempre et deixes coses “em diu la Berta: les mudes per si fa glopades o s’embruta, el xumet, la manteta… Sortim de casa com si marxéssim durant tres dies, “per si de cas hi ha algun imprevist”…Anem carregats amb molts utensilis que ens havien de fer més fàcil el dia a dia, però només els braços i el pit de la Berta sembla que ens resolguin alguna cosa.

Tinc al Roger a la meva vida i em sento molt orgullós, l’estimo amb bogeria. Tot i així, veig que tenia una relació increïble amb la Berta i ara d’alguna manera s’ha diluït força. Tinc una personeta ben petita als meus braços i no sé gaire bé què fer amb ella…

Penso que he de trobar el meu lloc dins la família i he de moure’m per ser el pare i l’home que vull ser. Em fa por equivocar-me i/o no saber fer.