El creixent nombre de nens i adolescents diagnosticats amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, va suscitar certa polèmica sobre què és realment el TDAH, quines són les causes que el provoquen i la validesa del diagnòstic en aquest. Actualment, és el trastorn amb major incidència en població infantil segons el DSM-IV, assolint entre el 3 i el 7% en edat escolar.

Avui sabem que és un trastorn de caràcter neurobiològic que es manifesta amb la simptomatologia de la inatenció, la hiperactivitat i la impulsivitat, tant en l’àmbit conductual com cognitiu. Les seves causes són majoritàriament genètiques encara que també hi poden influir factors ambientals.

Educar i ensenyar no és una tasca senzilla i un nen o adolescent amb TDAH no diagnosticat i per tant, no tractat, pot influir negativament en la seva trajectòria acadèmica, social i emocional.

El TDAH pot tenir una predominança en el dèficit d’atenció o en la hiperactivitat i impulsivitat. La falta d’atenció no implica ser mogut. I ser mogut i impulsiu, no implica necessàriament tenir falta d’atenció. Per això és molt important que quan es sospita d’aquest, es faci un diagnòstic diferencial. Sense ell, podem trobar simptomatologia clara de TDAH, però generat per un bloqueig ansiós vinculat a dificultats emocionals. Aquí rau la importància del diagnòstic diferencial.

Fins fa pocs anys no disposàvem d’instruments per avaluar-lo. Aquests nens acostumen a mostrar dificultats en el comportament o mostren conductes poc desitjades dins l’aula. En el dèficit d’atenció, tendeixen a distreure’s amb facilitat davant estímuls irrellevants, interrompen freqüentment, s’obliden amb facilitat de les coses i/o perden les seves pertinences. Tendeixen a no acabar les tasques, no entregar els treballs o els entreguen incomplets o amb retard.  En l’àmbit social, el dèficit d’atenció pot expressar-se per canvis freqüents en les converses, no escoltar als altres i els costa seguir les normes dels jocs o activitats.

En la hiperactivitat pot manifestar-se per estar inquiet, per un excés de córrer i saltar en situacions poc adequades, dificultat per estar assegut mentre menja, mira la televisió o fa activitats tranquil·les.

Tots aquests comportaments que són difícils de ser reprimits per part del nen, provocaven també situacions difícils de conduir per part dels docents. Era fàcil trobar nens sota l’etiqueta de: “el nen pesat, desafiant, mogut, gandul o els seus pares no li posen límits”. I és que totes aquestes conductes, estan generades per aquesta simptomatologia. Val a dir, que perquè la simptomatologia destaqui, els símptomes han de tenir una freqüència i intensitat que afectin la vida diària i s’ha de manifestar en tots els àmbits.

El coneixement i el diagnòstic del TDAH, ha portat a poder adquirir recursos i estratègies per a afrontar millor la situació als docents. No oblidem que ells són els referents dins l’àmbit escolar i per tant, la flexibilitat, la paciència i comprendre les característiques pròpies d’aquests, els ajuda a afrontar i gestionar millor la situació.  L’ambient estructurat, organitzat, motivador i amb pautes clares, ajuden a millorar el seu autocontrol.

El tractament normalment és farmacològic per la seva efectivitat, prop del 95%. En tractar-se d’un problema estructural i no adquirit, el pacient nota l’efecte tan bon punt ho pren (periodicitat diària). Tot i això, és important la teràpia perquè poden afegir-se problemes emocionals i/o socials.